Francesc Folch i Grau Antic Alumne
Sant Antoni va renunciar a aquest món i es va retirar al desert, on va ser temptat pels dimonis. La lluita interior d’Antoni contra les temptacions és un tema d’una riquesa simbòlica i d’una fascinació tan grans que va aconseguir seduir nombrosos artistes i escriptors de totes les èpoques, des de pintors medievals i renaixentistes com El Bosch, fins surrealistes com Salvador Dalí. L’evolució de la cultura occidental, i de la seua relació amb el cristianisme, queden clarament reflectides en el tractament que s’ha fet de les temptacions i de la figura del sant al llarg de la historia.
Ja Jesús havia sigut temptat tres vegades per Satanàs en el desert, on feia dejuni. En primer lloc, veient q Jesús tenia fam, el dimoni el va instar a convertir les pedres en pans: “no només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que ix de la boca de Deu”, va ser la seua resposta. L’afany de fama i poder varen ser les altres dos: llançar-se des del temple per a que els àngels el salvaren, i dominar el món a canvi d’adorar a Satanàs…
Una batalla semblant va lliurar Antoni, un anacoreta egipci que als 19 anys havia pres una decisió radical: renunciar a aquest mon, anant-se’n a viure a una cova, per preservar la puresa de la seua ànima. D’allà
se’n va anar al desert, a les muntanyes de l’Egipte oriental, on va viure vora vint anys en unes ruïnes, en solitud extrema. El seu exemple va ser imitat per molts deixebles, el desert es va poblar d’anacoretes. Ell els va organitzar en una comunitat, sent així el fundador del monacat cristià.
Posteriorment, poc anys abans de l’edicte de Milà de l’any 313, promulgat per l’emperador Constantí, que donava llibertat religiosa als ciutadans de l’Imperi, es va desfermar una nova persecució contra els cristians. Durant la qual Antoni desafiava les autoritats amb els seu comportament, i resava per poder morir màrtir. Acabada la persecució, Antoni va tornar a la seua vida ascètica, en la qual era “màrtir quotidià en la seua consciència, lluitant sempre les batalles de la fe”
ANÀLISI DELS PRINCIPALS ELEMENTS DE LES TEMPTACIONS
La renúncia radical de Sant Antoni a esta vida només es pot entendre tenint en compte la creença en l’altra vida: “Tota la vida de l’home és molt breu comparada amb el temps que ha de vindre, de manera que tot el temps no es res comparat amb la vida eterna… I encara que el nostre esforç és en la terra, no rebrem la nostra herència en la terra sinó allò que se’ns ha promés en el cel. .. abandonarem el nostre cos corruptible i el rebrem incorruptible”
El desert, per a nosaltres símbol de la solitud, on no arriba els soroll de les xarxes socials, on no hi ha interacció amb cap altra persona. El lloc a on les úniques veus que sentim són les que venen del nostre interior. El lloc on adquirim consciència dels nostres desitjos, dels nostres delers, de les nostres pors. On els nostres àngels i dimonis fan acte de presència, on els instints que estan gravats al nostre ADN se’ns mostren nus i despullats, on la nostra psique pot intuir què hi ha davall de cadascuna de les capes que la conformen.
Els dimonis: per a Sant Antoni tenien existència ben real: “Gran és el seu nombre en l’aire al nostre voltant, i no estan lluny de nosaltres. Però la diferència entre ells és considerable. Ens duria molt de temps explicar la seua naturalesa i distincions, tal disquisició és per altres més competents que jo”
La lluita: Allà, al desert, Antoni va ser temptat pels dimonis, com abans ja ho havia sigut Jesús, escenificant una nova batalla entre el Bé, esta vegada simbolitzat per Sant Antoni, i el Mal, simbolitzat pels dimonis. (“Tenim enemics poderosos i forts: són
els dimonis malvats; i contra ells és la nostra lluita, com diu l’apòstol, ‘no contra gent de carn i os, sinó contra les forces espirituals de maldat en les regions celestials, és a dir, els que tenen comandament, autoritat i domini en este món fosc’”)
La fe (“Déu coopera per al be”, “El regne del cel està dins de nosaltres, i brolla de nosaltres”) i el valor (“Només contra els poregosos els dimonis conjuren fantasmes”, deia Sant Antoni al seus deixebles) seran les seus armes en esta lluita.
La victòria: Del seu retir de vora vint anys “Antoni isqué com d’un santuari, como un iniciat en los sagrats misteris i ple de l’Esperit de Déu”. Seguint el seu exemple, “aparegueren cel·les monacals a la muntanya, i el desert es poblà de monjos que abandonaven als seus i s’inscrivien per a ser ciutadans cel”.
IMPACTE EN LA CULTURA OCCIDENTAL
“La llegenda àuria”, un best-seller medieval del segle XIII, va popularitzar les temptacions de Sant Antoni, que des de llavors esdevingueren un motiu d’inspiració per a pintors, des d’El Bosch (quadre, 1490; tríptic,
1501), Jan Wellens de Cock (1520) i Joachim Patinir (1515) fins Max Ernst, Leonora Carrington i Salvador Dalí. També per a escriptors: Flaubert considerava “Les temptacions de Sant Antoni” la seua millor obra.
Reproduïm a continuació nomes algunes d’este pintures, ordenades temporalment. En el tractament que es fa de les temptacions i de la figura de Sant Antoni queda reflectida l’evolució de la cultura occidental des de l’Edat Mitjana fins l’actualitat.
“El que quiere aspirar á este objeto [el amor] por el verdadero camino , debe desde su juventud comenzar á buscar los cuerpos bellos. Debe además, si está bien dirigido, amar uno sólo, y en él engendrar y producir bellos discursos. En seguida debe llegar á comprender que la belleza, que se ,encuentra en un cuerpo cualquiera, es hermana de la belleza que se encuentra en todos los demás. En efecto, si es preciso buscar la belleza en general, seria una gran locura no creer que la belleza, que reside en todos los cuerpos, es una é idéntica. Una vez penetrado de este pensamiento
, nuestro hombre debe mostrarse amante de todos los cuerpos bellos, y despojarse, como de una despreciable pequeñez, de toda pasión que se reconcentre sobre uno sólo. Después debe considerar la belleza del alma como más preciosa que la del cuerpo ; de suerte, que una alma bella, aunque esté en un cuerpo desprovisto de perfecciones , baste para atraer su amor y sus cuidados, y para ingerir en ella los discursos más propios para hacer mejor la juventud. Siguiendo asi, se verá necesariamente conducido á contemplar la belleza que se encuentra en las acciones de los hombres y en las leyes, á ver que esta belleza por todas partes es idéntica á si misma, y hacer por consiguiente poco caso de la belleza corporal. De las acciones de los hombres deberá pasar á las ciencias para contemplar en ellas la belleza; y entonces, … lanzado en el océano de la belleza, y extendiendo sus miradas sobre este espectáculo, producirá con inagotable fecundidad los discursos y pensamientos más grandes de la filosofía, hasta que, asegurado y engrandecido su espíritu por esta sublime contemplación, sólo perciba una ciencia, la de lo bello.”
Corinth, 1908 Quadre que du per títol “La temptació de Sant Antoni segons Flaubert”. Inspirat en un capítol del llibre de l’escriptor francés , en que la reina de Saba viatja fins al desert per oferir-se a Sant Antoni,. Models professionals varen posar per a Corinth, incloent un lluitador per a la figura del Sant (https://www.tate.org.uk/art/ artworks/corinth-the-temptation-of-st-anthony-after-gustave-flaubert-n04831)
Max Ernst, 1945. Sant Antoni apareix a punt de ser esquarterat per tota mena de criatures del inframon. El propi Ernst va comentar així la seua pròpia obra: “L’aigua estancada simbolitza l’ànima malaltissa de sant Antoni, que demana socors i llum, i rep com a resposta l’eco de la seua por, i les riotes dels monstres que brollen de la imaginació del sant” firmeza la cruz, frente a las Fuerzas del Mal que se le echan encima revistiendo las más alucinantes formas. Se apoya en una roca (¿la Iglesia?) de la que parece tomar su fuerza, y tiene delante una calavera humana. Encabeza la procesión diabólica un equino zancudo y enloquecido, que tal vez representa la tentación del triunfo o la soberbia. Continúa el desfile una serie de elefantes, con las patas alargadas como los insectos, que llevan cada uno a cuestas una tentación: una mujer desnuda (la lujuria), una pirámide de oro y una mansión muy ornamentada y pomposa (la vanidad y la avaricia)
