La sega era l’activitat més laboriosa que es realitzava als arrossars. Començava a l’agost amb els arrossos més primerencs i s’acabava quant es podia… depenia dels temporals, de les dificultats i de la quantitat de gent disponible.
En el moment de segar es desplaçava al delta gent de tota la Mediterrània. Colles i colles de segadors que arribaven amb el carrilet, amb bicicletes enganxades als suports que portaven fora els vagons; de vegades les bicicletes no cabien i les portaven en vagons de càrrega: era tot un espectacle. Masos, masets, casetes, barraques i, fins in tot les palleres s’omplien d’homes que venien a segar. El delta es convertia en un formiguer de persones.
En la tasca del segar, cal anomenar la figura de l’aiguader, que era el que portava l’aigua als segadors, ja que la sega era una tasca dura i provocava molta deshidratació. Preferentment eren nens, dones o algun home gran.
En segar per evitar que l’aigua toqués les espigues, es deixaven els arrossats amb molt poca aigua i era possible, amb una mica d’habilitat, agafar tenques amb les mans, feina a la que es dedicaven amb molta cura, quasi bé tots els nens del poble.
Se segaven els guaixos d’un en un i amb els grapats de 5 o 6 guaixos s’anaven fent gabelles, procurant que es mullessin poc les espigues. En dues o tres gavelles juntes es feien les garbes que es lligaven amb un vencill. Desprès es sorracava amb el sorrac o el collado, operació que consistia en partir la garba per la meitat. La meitat de la garba on estaven les espigues lligades amb el vencill, es posava sobre la mitja garba on només hi havia palla. Desprès d’aquesta operació la meitat de la garba on estaven les espigues continuava dient-se garba, i a la part on només hi havia palla la passàvem a denomina empall.
Eines per la sega de l’arròs
La falç: Era la més simple i popular
La corbella: Utilitzada per algun segador del Delta.
El collado: Utilitzada pels segadors més experimentats i servia per segar i sorracar.
El sorrac: Servia per partir les garbes que es segaven amb la falç o la corbella.
Espigolar arròs
Abans de la mecanització del cultiu dels cereals, hi havia una activitat anomenada espigolar que consistia en arreplegar una per una les poques espigues que havien quedat als camps després de segar i treure les garbes. Eren espigues perdudes i que ja no s’aprofitaven.
Una tasca pròpia de famílies humils
Aquesta tasca la feien les famílies humils que no tenien terra i per poder-ho fer sense tenir problemes, prèviament solien sol·licitar permís als propietaris de les terres. D’aquesta manera evitaven que els passés com a algú li va ocórrer, que en enxampar-lo l’amo dins de la seva propietat arreplegant espigues, els prengués tot l’arròs que portaven, fins i tot el que havien recollit en altres finques.
Els camps d’arròs s’espigolaven d’una manera molt diferent als altres cereals. Això era degut a què les espigues soltes que quedaven, en gitar-se i quedar en contacte el gra amb l’aigua, es grillaven i es feien malbé i només quedaven espigues útils als empalls, que era la part de darrere de les garbes, una vegada sorracades.
Els empalls
Per entendre aquest procés hem de pensar que la sega tradicional de l’arròs es feia per dins de l’aigua i en segar les garbes quedaven gitades dins del camp amb el gra en contacte amb l’aigua. Per evitar que el gra de les garbes es quedés en contacte amb l’aigua molt de temps i es deteriorés, es partien les garbes per la meitat, se sorracaven, i es posava la mitja part on estava el gra dalt de la mitja part de la palla i d’aquesta manera s’aïllava el gra de l’aigua. Una vegada partida la garba la part del gra que es posava dalt es continuava anomenant garba, i la part de baix que només era palla s’anomenava empall.
Els empalls es quedaven dins de l’arrossar després de treure les garbes i una vegada acabada la collita, es buscava en ells on es podien recollir espigues d’arròs en bones condicions.
L’època daurada dels espigoladors
A la postguerra, quan el govern requisava tota la collita, l’arròs espigolat tenia molt de valor perquè no estava controlat i es podia vendre als estraperlistes. Va ser l’època daurada d’espigoladors i espigoladores. Els nens i nenes en les èpoques més precàries, ja de molt petits, es podien guanyar el jornal amb aquesta activitat.
Els espigoladors tenien un competidor, els picampalls (Emberiza schoeniclus), una au petita migratòria que en català té el nom de repicatalons. Aquesta au que ve a passar els hiverns al delta també buscava en els empalls per aconseguir les espigues d’arròs i mill i algun insecte amb els quals s’alimentava. D’aquí ve possiblement el seu nom de picampall, com el coneixem al Delta de l’Ebre.
Tombar garbes
La feina que seguia al segar l’arròs amb falç i sorrac, era la de tombar garbes.
Una vegada les garbes segades i sorracades (veure l’article “Espigolar l’arròs” del passat desembre) es quedaven uns dies dins de l’arrossar dalt de l’empall assecant-se.
Aquesta dessecació de la garba facilitava:
- Que al fer la garbera pogués estar-se molts dies sense perill de fermentar.
- Que el gra es desgranés millor al batre’l a pota o amb la trilladora.
- No estar desprès tants de dies assolellant-lo a les eres per poder-lo envasar.
Per poder envasar o emmagatzemar el gra en garanties de conservar-se be, s’ha de rebaixar la seva humitat a un nivell inferior al 16%. Aquest nivell d’assecat actualment es controla amb aparells electrònics, antigament es mesurava mossegant el gra. El sistema actual és més exacte sempre que l’aparell tingui piles, hagi passat les revisions i funcioni be, i la persona que el manipula hagi fet el curset corresponent i no s’equivoqui de botons.
Per que les garbes es dessequessin d’una manera uniforme, al cap d’uns dies es tombaven (giraven) i d’aquesta manera la part seca de dalt quedava baix i la part més humida de baix quedava dalt. Aquest treball el feien el xiquets i mentre tombaven les garbes aprofitaven per anar agarrant les granotes que trobaven baix, les quals introduïen dins d’un saquet de roba que portaven penjant a la cintura. També els servia per controlar els llocs de l’arrossar on hi havia tenques, per desprès, al plegar o als dies següents, poder anar a pescar-les a la paupa.
Lluitar contra la humitat
Una vegada les garbes prou seques o quan et tocava el torn de batre, amb un tiràs es treien (es garbejaven) a l’era on el expert del grup, generalment el matxero, confeccionava la garbera procurant fer coincidir les últimes garbes amb la part de dalt i que no quedes cap lloc per on pogués entrar aigua al cor de la garbera en cas de pluja. Algunes garberes s’estaven mesos així abans de batre-les, especialment les de l’arròs de llavor. Si l’arròs o la palla estaven humits la garbera fermentava i l’arròs s’encourava. El gra encourat (fermentat) no era bo per comercialitzar com aliment humà, i es tenia que vendre per pinsos amb una gran pèrdua de valor.
Per controlar si la garbera fermentava o no, s’introduïen canyes les quals de tant en tant es treien i es tocaven per comprovar si estaven molt calentes, si es considerava que estava excessivament calenta, fes el temps que fes es desfeien les garberes per esbrafar-les. Una gran feinada, però si no eres espavilat podies perdre la collita o una bona part tot i tenir ja l’arròs dalt de l’era.
Vocabulari de boca:
Falç: Estri utilitzat per tallar el guaixos d’arròs.
Sorrac: Espècie de falç gran emprada per partir les garbes per la meitat.
Garba d’arròs: Conjunt de tiges d’arròs lligades amb unes altres tiges.
Garba sorracada: Garba partida per la meitat.
Empall: La part de baix de la garba separada amb el sorrac i a sobre de la qual es diposita la part del gra.
Tombar garbes: Girar les garbes de dalt de l’empall per a que s’assequin millor.
Garbera: Conjunt de garbes arreglades dalt de l’era en forma de barraca.
Desgranar: Separar el gra de la palla.
Batre a pota: Acció de separar el gra de la palla amb cavalls.
Batre amb trilladora: Acció de separar el gra de la palla amb una màquina de batre.
Tenques: Carpes.
Pescar a la paupa: Pescar amb les mans (difícil).
Tiràs: Espècie de trineu amb el qual es treien les garbes del camp.
Matxero: El que condueix els cavalls en els treballs dels arrossars.
Encourat: Arròs que per excés d’humitat ha fermentat i s’ha tornat negre.
Esbrafar: Treure l’excés de calor d’una cosa, en aquest cas de la garbera.
El tombar empalls
En el número anterior hem parlat del tombar garbes, en aquest parlarem del tombar empalls, dos feines que eren successives en el temps i amb objectiu idèntic, assecar la part de baix de cadascuna de les dues parts en que es dividia la garba al sorracar-la. L’any que no hi havia colmeteig aquesta feina es feia a partir de novembre.
Els empalls era la part de darrera de la garba, era la part teòricament inservible, la que es quedava abandonada dins del camp quan es treien les garbes amb el tiràs per batre-les. Aquestes restes, si no es feien desaparèixer, al xarrugar s’enganxaven al tall de les xarrugues i dificultaven molt la feina. Hi havia dues maneres de eliminar-los, una era treure’ls de la terra per aprofitar-los, l’altra el cremar-los. Tan per fer una cosa com l’altra primer era imprescindible assecar-los be.
Per assecar-los es tenien que tombar, això significava que una vegada la terra seca, amb uns ganxos passar la part humida de baix a dalt. D’aquesta manera el sol assecava la part humida i quan estaven secs es podien treure si aquest era l’objectiu, o sinó, anar-los amuntegant i cremant. Aquesta feina normalment la feien els nens i nenes, també s’aprofitava per anar atrapant les granotes que es trobaven hivernant baix.
Molt apreciats per les cavalleries i com a fertilitzant
Els que els aprofitaven o feien preferentment per embrossar corrals, es a dir per fer-ho servir de llit a les cavalleries, bous, porcs, ovelles o altres tipus d’animals. Els empalls secs absorbien la humitat, milloraven molt la comoditat dels animals i mesclats amb els excrements de les bèsties es convertien en un fem molt apreciat, un magnífic fertilitzant natural per als horts. Sincerament crec que actualment no hi ha cap producte millor per fer aquesta funció als corrals de bestiar, tant per la comoditat que donava als animals, com per la qualitat del fem generat.
L’aventura d’anar a bescanviar els empalls
A l’hivern en temps de poca feina un dels recursos dels que tenien animals de tir era carregar el carro d’empalls, que aquí no tenien cap valor perquè sobraven i s’havien de cremar, i anar als pobles de muntanya veïns a canviar-los per alguna cosa, llenya, vi, i fins i tot pedra. Era una feina que la solien fer els joves, buscant una mica l’aventura d’anar amb el carro a algun dels pobles del voltant, en els més propers com Camarles, Aldea i Ampolla no estaven tan valorats perquè ja venien ells a buscar-ne, però als més apartats com Perelló la gent que tenia corrals amb animals els valorava molt.
De totes maneres aquesta aventura no sempre donava fruit, més d’una vegada si no tenien clar a qui oferir la càrrega o no eren decidits buscant algú interessat tornaven cap a casa sense èxit. Tornar un altra vegada carregats hauria estat una mica ridícul i per evitar-ho quan els pareixia a alguna vora de carretera descarregaven el carro. En algun cas van fer com els fenicis, l’intercanvi mut, o sia que quant veien alguna garriga amb rames sense arreplegar, i ningú a prop, deixaven els empalls i carregaven la llenya a canvi. Allà passava amb les rames i llenya lo mateix que aquí amb els empalls, moltes vegades les havien de cremar al tros de tanta que en tenien. Segurament que no sempre els amos quedaven contents amb el canvi, ells per precaució procuraven estar ja ben lluny.
Vocabulari de boca:
Empall: Part de darrera de les garbes d’arròs al sorracar-les.
Sorracar: Partir una garba d’arròs per la meitat.
Colmeteig: Aportació a la tardor d’aigua amb sediments als arrossars.
Tiràs: Espècie de trineu per anar pel fang arrossegat per una cavalleria.
Batre: Separar el gra de la palla.
Xarrugar: Llaurar
Xarrugues: Aparells que serveixen per xarrugar
Ganxos: Mena de forca amb les pues girades en forma de ganxo.
Embrossar: Posar palla, empalls o brossa dins d’un corral.
Garriga: Terreny de muntanya, plantat o no d’oliveres i garrofers.
Garbejar
El garbejar era un treball que es feia entre el segar i el batre i consistia en recollir les garbes de dins dels camps i transportar-les a les eres on es batien. En gairebé tots els cereals aquesta feina era poc complicada, es tractava simplement de carregar als carros les garbes que estaven escampades pels camps i traslladar-les als lloc on s’havien de batre. Però en el cas de l’arròs no era tan senzill, perquè les garbes estaven escampades per camps plens d’aigua per on no podien circular els carros.
El Tiràs
Per treure les garbes de dins dels arrossars inundats el sistema més efectiu era utilitzar els tirassos, una mena de trineus amb unes amples posts que patinaven per damunt del fang i l’agua arrossegats per un cavall, egua, o mula. Més tard es van utilitzar els “barquets de garbejar” que eren uns barquets amples i curts que també s’arrossegaven pel fang complint la mateixa funció. Els barquets es podien carregar més que els tirassos, però tenien menys estabilitat, i al creuar els travessers, si els “passos” no eren bons o no ho calculaves bé, abocaven en certa facilitat. Si s’abocava, a banda del treball de tornar-ho a carregar i les pèrdues per l’arròs que es desgranava, hi havia l’inconvenient afegit que algunes garbes es banyaven i això dificultava l’acció de batre-les i també l’assecat final del gra.
En condicions normals era una feina dura degut a que s’havia d’anar caminant ràpid i estacat per dins del fang al mateix ritme que la cavalleria i carregant i col·locant les garbes al tiràs o barquet. No era una feina apta per a persones una mica obeses, encara que llavors excepte algun gran propietari, el metge, i els capellans, tots estaven prims i en forma. En condicions normals només era això, dura, però a les terres fondes i desprès d’algun dels aiguats que queien a la tardor, arreplegar les garbes i traslladar-les a l’era es podia convertir en un treball desesperant. A vegades els animals, entre l’aigua i el que s’estacaven (especialment als terrenys de bòtima), s’enfonsaven fins la panxa i havien d’arrossegar els tirassos penosament i a estropades. En aquests casos el garbejar es convertia en un autèntic drama, i si es banyaven molt les garbes es podia perdre una part important de la collita en aquest procés.
Les files de carros
Una estampa molt peculiar era quan els carros anaven a garbejar i portaven penjats darrera els tirassos, i més encara quan anava una fila de carros seguits tots amb el tiràs penjat darrera. Aquesta curiosa estampa era fàcil de contemplar per la carretera de la vora del canal de Sant Jaume, desprès de la primera barcada del matí, als mesos de setembre i octubre. Això es produïa perquè els carros, al ser més lents que les bicicletes, matinaven més, sobretot si s’havien de desplaçar lluny. Tots els carros que anaven a treballar per la zona del Serrallo o les seves proximitats passaven en la primera barcada que feien les barcasses. Desprès tots en fila per la carretera de terra del malecó del canal de la dreta, es desplaçaven fins els arrossars que s’havien de garbejar. Fins a l’última ”casilla” d’aquest canal (encara existent) la fila era molt compacta, a partir d’allí els carros ja començaven a anar-se desviant per l’engraellat de carreteres de la dreta del canal.
Aclarirem que “l’avançament” en carros pràcticament no existia. Per una banda la velocitat d’uns i altres era molt uniforme i per altra banda, l’amplada de les carreteres no ho permetia, ja que hi havia un sol carril. Pel matí tots els carros anaven en la mateixa direcció, del poble al camp, i per la tarda a l’inrevés, del camp al poble. Si per alguna circumstància algun carro circulava en sentit contrari a l’habitual, quan es trobava amb els altres, es parava en algun pont, era, o lloc més ample a esperar que passessin. Si un carro anava molt carregat tenia prioritat i el dret a no parar ni sortir de la carretera.
Vocabulari de boca:
Garbejar: Treure les garbes d’un camp.
Batre: Separar el gra de la palla amb alguna mena d’estri o màquina.
Tiràs: Caixa de fusta composta de dues posts horitzontals paral·leles unides per barrons verticals. Serveixen per a garbejar garbes d’arròs i matar el porc.
Post: En aquest cas fusta plana i corbada per de la part de davant, dissenyada per patinar pel fang.
Travessers: Marges transversals dels camps d’arròs.
Passos: Bretxes que es feien als travessers per creuar amb els tirassos o barquets.
Desgranar-se: En aquest cas, separar-se accidentalment el gra d’arròs de la palla.
Terres fondes: Zones de terra properes a les basses i amb poc o gens de desnivell respecte al mar.
Terrenys de bòtima: Terrenys formats per la descomposició de la boba, senill, llapons i altres substàncies vegetals. Terrenys de torba.
Estropada: En aquest cas, arrancada i trajecte curt i dur.
Serrallo: Zona gran de la finca de la Comandant al delta dret, entre mig de les basses de la Platxola i la Focada. Aquesta apartada zona estava cultivada majoritàriament per “colonos” del delta esquerre, principalment de La Cava.
Casilla del canal: Històriques edificacions del Delta que va construir la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro” per allotjar als “guardacanals”. Malauradament la major part s’han derruït o sofert brutals transformacions convertint-se algunes de les que queden en simples magatzems.
Guardacanal: Era el nom amb el que es coneixia al personal de la “Real Compañia” encarregat de controlar el manteniment i distribució de l’aigua dels canals, aquest personal tenia tres graduacions, els cabos, els guardacanals i els vigilants.
El batre
Les feines més immediates que seguien a la sega de l’arròs eren les de tombar garbes, el garbejar i el batre l’arròs. En aquesta ocasió ens centrarem amb el batre, que consisteix en separar el gra de la palla, i més concretament amb el batre amb trilladora.
La introducció de la trilladora
Antigament es feia el batre a pota, que consistia en separar el gra de la palla a base de voltar les cavalleries en cercle per damunt de les garbes d’arròs, arrossegant un aparell troncocònic amb estries anomenat rodolí.Posteriorment, les trilladores, també anomenades localment «màquines», van substituir el batre a pota, essent un avenç molt important, malgrat les dificultats que tenien per moure’s per molts dels camins de fang que hi havia al Delta.
Algunes finques, com la dels Bonos, en van posar una de fixa i gran davant del mas. Llavors tots els arrendataris de la finca portaven les garbes amb carros tirassos i carriots a les eres del mas i feien artesanals garberes en forma de barraca. Estaven construïdes de tal manera que en cas de pluja, l’aigua només mullava la part exterior. Quan et tocava el torn, arrambaves les garbes a la màquina i les trillava.
No obstant això, la major part de les trilladores es movien per dins del Delta; d’era en era anaven baten per als diferents propietaris. En un primer moment eren arrossegades per una cavalleria funcionant amb un motor que anava amb unes rodetes enganxat darrere de la trilladora. Una de les últimes d’aquesta generació va ésser la de «Chano de Moquilla» de Sant Jaume d’Enveja. Després, i ja amb unes carreteres millors es van utilitzar trilladores més grosses arrossegades per tractors els quals amb una politja que tenien al costat transmetien el moviment a la trilladora a través d’una corretja.
El transport de les garbes a les trilladores, una labor molt dificultosa
Un dels aspectes més dramàtics del cultiu de l’arròs era portar les garbes «a peu de trilladora», o sigui transportar les garbes com fos des del camp fins al lloc on havia pogut arribar la trilladora. De vegades es feia per malecons i carreteres quasi inexistents, travessant desguassos i canals per rudimentaris ponts de fustes soltes. Sovint aquest transport es feia a la desesperada, intervenint-hi tota la família, ja que de vegades, després de tot l’any treballant i amb l’arròs ja segat, es perdia una part important de la collita en aquest últim procés.
El personal de les trilladores
Les trilladores tenien el seu propi personal especialitzat: l’encarregat del sacapalles, que repartia la palla que sortia per la part de darrere de la màquina; l’empaquetador, que ensacava l’arròs que sortia per un tub i, amb una tauleta de forats, controlava els sacs que hi sortien, ja que es cobrava a tant el sac. El que li donava menjar erala feina més especialitzada i perillosa de tot el procés. Era aquella persona que dreta dalt de la part de davant anava desfent les garbes i posant les gavelles d’arròs a la boca de la trilladora. Havia de regular molt bé aquesta alimentació per evitar que s’embussés o fes estrebades fortes i també estar molt alerta perquè el trill no li enxampés les mans. Llavors això de les mesures de seguretat encara estava per inventar.
Solejar l’arròs
L’arròs, desprès de batre’l, per poder ensacar-lo i guardar-lo amb garanties, havia d’estar al voltant dels 15 graus d’humitat, un objectiu no gaire fàcil per a un cereal que es segava i recollia per dins de l’aigua.
Les eres o sequers
Per rebaixar aquesta humitat de manera natural s’utilitzaven les eres o sequers. El procés diari d’aquest assecat començava esperant a que el sol evaporés l’aiguatge que durant la nit s’havia dipositat sobre del munt d’arròs i que posés (també el sol) l’era o el sequer ben secs. Les eres de terra tardaven una mica més que els sequers d’obra en posar-se en bones condicions. Una vegada l’aiguatge eixugat i l’era en condicions, una última mirada al cel per si hi havia amenaces de possible pluja i a escampar.
Si es disposava d’una cavalleria i d’una trisella es feia ràpid, sinó (la majoria de vegades) es recorria a l’eficaç pala de fusta i al cabàs per repartir el gra als llocs més extrems de l’era.
Com més ràpid escampaves, millor, alternant l’escampar amb anar solcant-lo amb els peus, procurant que l’arròs estigués el màxim de ben repartit per tota la superfície que es disposava. Quan ja estava ben escampat, si la doblària de l’arròs no era molt gran, es podia solcar amb una solcadora (els que en tenien) que encara que l’havies d’estirar i era bastant pesat, t’estalviaves el picor i l’irritació que l’arròs et deixava a la part de dalt del peu. Si hi havia molt de gruix, s’havia de solcar irremediablement amb els peus, ja que l’aparell de fusta no removia l’arròs de la part de baix tan bé com amb els peus.
El solcat
El solcat es feia seguin l’orientació del sol perquè la cresta del solc no fes cap ombra, o també seguint la del vent perquè aquest circulés ben bé pels solcs. De tant en tant es feia un solcat tranversal per remoure bé la part de baix de la capa d’arròs. Si el dia era bo per solejar es procurava aprofitar-ho al màxim, pràcticament quan s’arribava a un cap es començava l’altre.
Depenent del grau d’assecat de l’arròs i de les condicions del dia, es començava més prompte o més tard a arreplegar l’arròs. Primer es feia amb el redable entrant les puntes, desprès també amb el redable intentant arrambar l’arròs al lloc on s’havia de fer el munt i acabant-lo d’amuntonar amb la pala de fusta o trisella, si es disposava d’animal. Si l’arròs s’havia de tornar a escampar es feien munts allargats a la cresta de l’era o sequer. Si ja estava sec i es podia envasar, se solia fer un munt redó.
Després amb el ramàs s’agranava l’arròs que no s’havia arreplegat amb el redable i de vegades aquest arròs, especialment si es solejava en era, es posava a banda perquè estava més humit i portava molta terra.
Sempre pendents del temps
El més complicat de solejar l’arròs era quan el temps no estava clar i es veia algun indici de possible pluja. El dubte de si escampar o no, o pitjor encara, que una vegada escampat, una amenaça de tronada ens fes arreplegar-lo precipitadament. El fet que plogués abans de tenir-lo arreplegat del tot ja fregava el drama.
Les primeres assecadores d’arròs van començar a instal·lar-se al final de la dècada dels 50, primer en algunes de les grans finques que hi havia al Delta. Després van ser les cambres arrosseres les que en van anar instal·lant. Al principi es discutia molt sobre la seva eficàcia i de si era més rentable continuar secant-lo a les eres o fer-ho amb les assecadores. La contestació era ben fàcil, tot depenia del temps amb que es trobaria la persona que assecava a l’era. Si tenia la sort de disposar d’un parell o tres de dies amb aspro de dalt, fantàstic!; però si enxampava algun temporal de baix, d’aquells que duraven una o dues setmanes, maleïa el fet de no haver-lo portat a l’assecadora.
Actualment, amb el perfeccionament de les assecadores i la dificultat en trobar mà d’obra, ja ni es discuteix. Faltarà veure si la crisis laboral i el canvi climàtic no tornaran a fer-nos plantejar l’assecat natural i recuperar les abandonades i simpàtiques eres.
Vocabulari de boca:
Batre arròs: Separar el gra de la palla
Era: Superfície de terra utilitzada per batre i assecar cereals.
Sequers d’obra: gual que l’era però de material, rajoles inicialment, i més tard formigó.
Animal: En aquest cas algun equí.
Trisella: Aparell de fusta que, arrossegat per un animal, servia per anivellar la terra i arreplegar o escampar gra.
Pala de fusta: Pala feta completament de fusta, pesava poc i no perjudicava el gra d’arròs.
Cabàs: Cabàs de pauma ben dimensionat per transportar cereals.
Solcar arròs: Remoure l’arròs escampat fent solcs amb els peus o estris especials per afavorir el seu assecat.
Doblaria: Gruix.
Solcadora: Aparell de fusta format per un mànec llarg amb un suport perpendicular, sobre del qual s’adossaven entre quatre i sis peces de fusta per fer solcs a l’arròs escampat. Ara es construeixen més grans amb rodes i van arrossegades per un animal.
Redable: Aparell de fusta format per un mànec llarg i una peça de fusta plana perpendicular al mànec, que servia per arreplegar el gra escampat.
Entrar les puntes: Arrambar les parts més extremes de l’arròs escampat.
Cresta: Part més elevada a partir de la qual es feien les vessants de l’era o sequer.
Ramàs: Granera (escombra) feta amb rames de tamarit o altres rames vegetals.
Envasar: En aquest cas, ensacar l’arròs sec en sacs normalment de 75 Kg.
Assecadora: Instal·lació dedicada a assecar cereals mitjançant calor artificial.
Aspro de dalt: Mestral fluix, condició meteorològica molt seca i sana.
Temporal de baix: Temporal de llevant, condició meteorològica de pluja persistent, humitat i sembradora de grips.
Els Camàlics
Una de les feines més sofertes de totes aquelles que es feien relacionades amb l’arròs era la dels camàlics, on es posava a prova la seva fortalesa física. Volem retre un homenatge a totes aquells colles de camàlics, explicant-vos els sistemes que tenien per traginar els sacs i les seves habilitats.
El trasllat dels sacs d’arròs
La feina final del cultiu tradicional de l’arròs, una vegada el gra d’arròs estava convenientment assecat i ventat a les eres, era la seva venda als «compradors» o el seu emmagatzematge a les cooperatives o magatzems privats.
En aquesta fase final, els munts d’arròs s’envasaven en sacs i es traslladaven amb el mitjà de transport més adequat, bé directament a les instal·lacions dels compradors o cooperatives o bé amb carros als llaguts o a l’andana del carrilet per ser transportats als molins d’altres localitats.
El procés d’envasar l’arròs i traginar els sacs el realitzaven unes colles de treballadors especialitzats anomenats camàlics. La feina d’aquestes colles era la de pesar i envasar l’arròs en sacs de 75 quilos, cosir els sacs i carregar-los al transport que es desplaçava a l’era.
L’organització
L’organització d’una colla era la de dues persones que omplien els cabassos, un «cap de canastró» que afinava el pes, i un o dos més que paraven els sacs i cosien. Cada tres cabassos era un sac de 75 quilos. Una vegada plens s’anaven cosint d’una manera especial que consistia en fer-li al sac dues orelles que servien posteriorment de punts de suport per facilitar la seva manipulació.
Una vegada transportat l’arròs al lloc de destí o recàrrega, eren uns altres camàlics els que el descarregaven i apilaven els sacs en estibes o recarregaven els llaguts o vagons.
Les colles de camàlics
Algunes d’aquestes colles van ser realment populars, tant les que envasaven per les eres, com algunes de les que estaven als llocs de descàrrega i recàrrega. Inicialment eren famosos els camàlics dels llaguts, especialment per la seva habilitat pujant pels estrets i llargs taulons que anaven del llagut a terra i que en passar amb el sac al coll panxejaven espectacularment a cada passa i donaven la sensació que en qualsevol moment anirien a parar al riu, camàlic i sac.
Després també ho van ser els de l’estació final del carrilet, la de la Cava, on estibaven baix la teulada de l’andana, i d’allà als vagons dels combois especials que se l’emportaven. Finalment, també van ser molt populars les colles de camàlics de les cambres arrosseres.
Actualment, les rosques helicoides i les pales mecàniques són els substituts dels camàlics.
Els Estalls
Eren feines que es treballava a preu fet, i on les condicions de treball eren molt dures
En que consistia
Desprès de recol·lectar l’arròs i tancar l’aigua dels canals, tots els arrossars i la xarxa de rec poc a poc s’anaven assecant. Primer s’assecaven les zones més altes, les properes al riu i el poble i desprès les més fondes, les de les vores de les basses i el mar. A mesura que s’anaven secant canals i sèquies s’aprofitava per netejar-los rebaixant i afinant els talussos i traient els sediments que s’havien dipositat. De tant en tant també es construïa alguna sèquia nova per regar o desaiguar millor alguna zona o les terres d’arròs que s’anaven guanyant a les basses, erms i “riets”.
Aquestes feines es feien amb pala i aixada i es treballava a estall (preu fet) perquè la major part d’aquestes feines s’havien de fer descalços per dins del fang i l’aigua, de manera que convenia treballar intensament per combatre el fred.
L’organització del treball
Els responsables d’aquesta neteja eren les grans finques (dins de la seva propietat), les Comunitats de Regants i la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro”, que era la propietària dels canals abans de la cessió a les Comunitats. Cadascuna d’aquestes entitats tenia la seva colla d’estallers, els quals, dirigits per un cap de colla s’encarregava d’aquests treballs
Per distribuir la feina als treballadors, el cap de colla, a priori d’acord amb la dificultat que ell suposava al treball que s’anava a fer, calculava la feina que podia fer un home en un dia. Una vegada fet el càlcul mental, anava marcant amb passes la distància que tenia que netejar cada estaller. La separació entre els trossos que havia de netejar cada treballador la senyalava amb una marca que feia amb l’aixada dalt del malecó. Els obrers, per un ordre que ja estava prèviament establert, (per qüestions d’edat o privilegi) anaven entrant al lloc que els havia marcat el cap de colla i començaven la feina.
Treballant amb solidaritat
Durant la jornada, el cap de colla anava revisant el treball i fent les indicacions oportunes perquè la feina quedés ben feta. Els estallers començaven intensament i desprès s’anaven regulant per intentar acabar al voltant de mig dia. Si a algú se li havia complicat la feina i anava endarrerit, els altres l’ajudaven per acabar tots al mateix temps i li gastaven broma dient-li que havia agarrat “taus”. Es dinava al lloc del treball la mescla que cadascú es portava i per la tarda s’intentava pescar o aconseguir alguna cosa de menjar per portar a casa, anguiles, tenques, granotes, rovellons de xop, cargols, taus, marisc etc., o complementava el dia amb algun altre treball secundari.
Les feines més dures
El més dur era quant es feien sèquies noves, normalment eren treballs contra rellotge. Durant el poc temps que estava tot sec, els responsables intentaven treure el màxim rendiment a la gent disponible, proposant-los que fessin més d’un estall al dia, cosa que intentaven la majoria fent un estall i mig o dos per guanyar més. Una de les últimes sèquies grans que es va fer amb pala i aixada va ser la del Penal, li van posar aquest nom pel dur que va ser la seva construcció.
Quant s’havia de moure terra, la mesura amb la que es calculava era la puntada, que equivalia al que carregava una pala gatxera. Era un taco de terra d’uns 20 cm d’ample per 20 cm de base per 20 cm d’altura. Quant s’havia de fer una obra nova et deien tantes puntades de capa (que era l’amplada de la part de dalt), tantes puntades de fondo (que era la profunditat) i tantes puntades de solera (que era l’amplada de baix).
Els antics estallers es podrien denominar retroexcavadores humanes.
Les reserves per passar l’hivern
A finals de la tardor, una vegada estaven acabats tots els treballs de la collita de l’arròs, moltes famílies, especialment les que tenien carro i garriga, se’n anaven a la muntanya a fer la campanya del plegar olives; els que no en tenien, dedicaven el temps en proveir-se de reserves de menjar per passar l’hivern, ells i el bestiar que criaven.
A casa no teníem garriga, i aquesta època la dedicàvem preferentment a acumular agram per als bous i vaques que criàvem, a arreplegar el panís i els fesols que cultivàvem a la terra on havíem fet els sotos dels planters, i a picar les garbes de l’arròs de llavor.
Les terres on es feien els planters d’arròs, desprès d’arrancar el planter, es secaven i es tornaven a sembrar de fesols, panís, soja, cacaus, moniatos, cotó, etc. El producte elegit depenia dels preus que l’any anterior s’havien pagat; si alguna cosa havia anat a bon preu, a l’any següent, tots sembràvem el mateix, amb la més que probable conseqüència de, automàticament, fer abaixar involuntàriament el valor d’aquell producte.
Ma mare sempre volia que sembréssim fesols. per a ella eren la millor garantia perquè se’n deixava un parell de sacs per consumir a casa, i de la resta, una part els canviava per oli amb la Menuda de Xirimo, (una veïna que tenia garriga), i els que li sobraven els venia fàcilment pel veïnat. Amb aquests fesols es feia un dels plats mes tradicionals del Delta, l’arròs col i fesols.
Els tractes que feien ella i la tia Menuda eren dignes d’admirar per la seva peculiar manera de discutir. Primer regatejaven: que si una barcella de fesols per cada canti d’oli, que si barcella i mitja perquè enguany hi ha poca collita d’olives i l’oli va car, que si toca mana, que si això, que si allò… Desprès, quan ja havien tancat el tracte, jo feia de transportista. En anar a carregar l’oli, si tenia que portar tres cantes, la tia Menuda me’n donava tres cantes i mig, i si havia de portar quatre barcelles de fesols, ma mare me’n donava cinc. Llavors no entenia mai perquè regatejaven tant! A més, tot l’any s’estaven donant coses l’una a l’altra, a vegades pareixia que competien per veure qui tenia més aviat tomates a l’hort, però no per menjar-se-les, sinó per donar-li a l’altra. I així era quasi tothom, un món de solidaritat que malauradament ha desaparegut del tot.
Les reserves, amb les que ens preparàvem per passar l’hivern, estaven compostes per les tomates que s’havien embotellat o penjat; alguns sacs d’arròs de bona qualitat per nosaltres, uns altres de menys qualitat per a les gallines i altre bestiar; un parell de remitjons de fesols; tres cantis d’oli; un parell o tres de sacs de patates; un porc al corral per matar més endavant; el corral ple de gallines, ànecs i algun conill; l’hort amb cols, espinacs i altres verdures d’hivern plantades o sembrades; faves sembrades als marges de l’arrossar; un bon grapat de xapadillos de tenca i anguila; uns quants cartutxos per a les nits de vent de dalt; i els dies que tocava barreig, el xubasquero repassat i preparat per caçar o pescar en els dies de pluja.
Amb tot això, ja teníem garantit no passar mancances a l’hivern, i juntament amb els dies de feina que anaven sortint, la pesca i la caça, teníem assegurat poder passar l’hivern amb molts pocs diners. La vida era dura, però més segura i solidaria que l’actual.
Vocabulari de boca:
Garriga: Terra a la muntanya plantada generalment d’oliveres i garrofers.
Agram: (Cynodon Dactylon). Mala herba que es reproduïa abundantment als marges dels arrossars i era molt bon aliment per tota classe d’herbívors.
Panís: Blat de moro.
Fesols: Mongetes blanques.
Barcella: Mesura de gra rodona d’una capacitat d’uns 12 litres.
Cantí: Aparell per a mesurar líquids d’uns 11 litres de capacitat.
Toca mana: Expressió antiga de desacord emprada per les dones.
Sotos: Llocs on fèiem els planters d’arròs.
Picar garbes: Donar cops de mànec a les garbes per desgranar el gra de les espigues.
Xapadillo: Peix partit i secat.
Barreig: Sistema de caça a les basses amb barquets de perxar, en que s’envolta a les moles de fotges fins que aixequen el vol.
Xubasquero: Peça de vestir d’un determinat teixit, que s’untava d’oli per fer-la impermeable i poder-la utilitzar quan plovia.
El fer mascles
A l’hivern, quan la feina escassejava, la gent utilitzava alguns del múltiples recursos que oferia el Delta per anar sobrevivint, i algunes famílies es van especialitzar en recollir i vendre les tiges centrals de la bova, el que anomenaven mascles. Aquest treball es coneixia com “anar a fer mascles”.
En que consistia
Els mascles es feien dins dels erms o a les vores de les basses, i es segaven durant els mesos de gener i febrer, era el moment en que la planta estava seca i amb poc esforç es podien fer, assecar, i pelar. Si es feia prompte costava molt el treure la part de la tija que contenia les flors femenines, el que anomenàvem “puro”, si es tardava començava a brotar la vegetació primaveral, la qual dificultava la feina de segar-los, i en el moment ideal, si no estaves a ven viu, a lo millor quan anaves a fer-los algú ja se t’havia avançat.
Aquestes tiges cilíndriques i molt rectes, s’utilitzaven per fer coets, persianes enrotllables, i altres treballs manufacturats. Al poble es va crear una empresa altament especialitzada en comercialitzar-les i fer tota mena d’articles que desprès van derivar cap a altres fibres vegetals. Era la empresa del senyor Gil, que amb el nom de “Gilzacañ” continua encara elaborant i comercialitzant articles de fibra vegetal, si bé ja no utilitza els mascles per fabricar els seus articles.
La feina de “fer mascles” estava altament especialitzada i les famílies que s’hi dedicaven durant una temporada treien bons guanys, però treballant molt i en condicions difícils.
Pautes que s’havien de seguir
Per que aquests feina resultés rendible s’havien de seguir unes determinades pautes:
- Durant l’any, localitzar llocs on poguessin sortir mascles en abundància.
- A l’arribar el moment, comprovar que les previsions s’havien complit.
- Aconseguir el permís dels propietaris dels erms o basses on estaven.
- Tallar-los be i ràpid amb la corbella, abans que ho fes un altre.
- Ser hàbil transportant els feixos amb la bicicleta fins el poble.
- Assecar-los, pelar-los i contar-los ràpid i be per vendre’ls
Per assecar-los s’havien de posar els feixos drets i oberts d’una manera especial que feia que semblessin tendes d’indis.
Es venien per unitats, i en el moment de vendre’ls es contaven un per un i s’agrupaven en feixos de mil. Sempre em va sorprendre a la velocitat que els pelava i contava l’oncle Alfonso de “Morroxapat”, un dels més experts.
Vocabulari de boca:
Bova o Boga: Planta del gènere Typha, de les fulles es fan seients de cadires i de la qual algunes parts són comestibles.
Mascle: Tiga central de la bova que dona suport a les flors i llavors.
Puro: Part de la tija on estan les flors femenines i que tarda molt en desprendre’s.
Fer mascles: Tallar les tiges centrals de la bova per comercialitzar-les.
Erms: Zones fondes no cultivades i amb vegetació aquàtica.
Estar ven viu: Estar alerta.
Gilzacañ: Empresa local especialitzada en la fabricació d’articles de fibra vegetal.
Corbella: Tipus de falç molt utilitzada al Delta.
Segar bova
La gent que anava arribant al Delta, poc a poc, s’anava adaptant al seu entorn i trobant utilitat pràctica a cadascun dels abundants recursos naturals que tenia a l’abast; un d’aquests recursos era la bova, imprescindible per embovar o embogar cadires i molt apreciada per fabricar altres manufacturats artesanals.
La sega i recollida de bova
Hem de pensar que 50 anys enrere els articles de plàstic pràcticament no existien, i la major part dels productes que ara es fabriquen amb aquests derivats del petroli, llavors es feien amb fibres vegetals, les quals tenien l’avantatge de ser completament biodegradables, donaven feina a la gent que vivia al camp i ajudaven a respectar i conservar les àrees naturals.
Per recollir la bova era important el treball en equip. Per segar-la i assecar-la es formaven colles, generalment d’amics. Es segava a finals de juliol i principis d’agost, en un moment en que la feina als camps d’arròs, desprès de birbar i tirar el guano, començava a afluixar; a temps per obtenir un guanys extres de cara a les festes majors que ja estaven damunt.
Els llocs on més abundava i on es solia segar era als racons de dins de les basses. El més complicat semblaria que fos treure-la, desprès de segada, d’aquells llocs tan incomunicats; en canvi era d’allò més senzill. Una vegada segada es feien feixos, que es lligaven amb vencills fets de la mateixa planta. Desprès, aquests feixos (que suraven) es posaven en fila i es lligaven també, amb bova, els uns amb els altres, (s’enganxaven com els vagons d’un tren). A continuació, cadascun dels segadors feia una corda entrellaçant la mateixa planta, la qual es passava per la part de darrere del coll i per baix dels braços i la lligava al primer dels feixos del “tren”. El segador era la màquina i els feixos els vagons del tren. D’aquesta manera, caminant per dins de la bassa, amb l’aigua al pit o al coll (segons l’alçada del segador i la profunditat dels llocs per on es passava), arrossegava els feixos que suraven darrera, anant en busca de la desembocadura d’algun desguàs que arribés a la bassa. Desprès es remuntava el desguàs per dins, fins on havien pogut arribar amb el carro.
Assecar la bova
Amb el carro es transportava a algun salat, era, sequés o explanada on s’escampaven els feixos d’una forma peculiar, en forma de ventall, per assecar-se. Al cap d’uns dies es tombava perquè s’assequés la part de baix. Era interessant veure a la velocitat que recollien el feix, l’igualaven i, amb un moviment ràpid llençant-lo i obrint-lo a la vegada, el deixaven altra vegada escampat en forma de ventall. I el que era més difícil, perfectament igualat, per poder després arreplegar-lo sense perdre’s cap tija.
Quan el posaven a assecar als salats de l’estació del trenet de La Cava, hi havia un pacte mut entre els segadors i els xiquets que jugaven allà al futbol: el segadors intentaven deixar un rogle lliure a una vora per jugar al futbol, i els xiquets, quan jugaven, procuraven que la pilota no els anés on estava la bova. Si hi anava, la recollien curosament sense trepitjar els feixos escampats. Cap conflicte.
Quan amenaçava pluja, els segadors anaven corrent a arreplegar-la i fer una garbera perquè no es banyés. Si es banyava ja no servia, perquè es feia negra i ja no la podien vendre. Algunes altres vegades tampoc la podien vendre perquè no trobaven comprador.
El transport de la bova
La bova ocupava molt volum i pesava poc; això facilitava que, en algun cas, el seu transport servis per treure d’amagat del Delta alguna desembarcada de contraban. El contraban el posaven a les bosses del carro i la bova, dissimulant la càrrega, a dalt. D’aquesta manera el portaven a alguna garriga on ja el podien carregar als camions. Amb aquestes operacions, els segadors compensaven les perdudes provocades en no poder vendre la bova.
Hi havia l’inconvenient que, entre una vegada i l’altra, passava un any o més de diferència. En unes festes hi havia cava i pastissets, i en unes altres només aigua i tenquetes fregides. Però la festa era la festa i amb cava o aigua, sempre es celebrava.
Vocabulari de boca:
Bova o boga: Planta aquàtica del genere Typha que creix a les basses i erms.
Embovar o embogar: Fer el cul de les cadires de bova.
Feix: Conjunt de tiges posades paral·lelament i lligades.
Vencill: Manoll de fibres vegetals utilitzat per lligar una garba
Salat: Esplanada de terreny molt salinitzat i no apte per fer hort
Era: Lloc utilitzat per batre i assecar l’arròs
Sequés: Com l’era, però fet de formigó
Salats de l’estació: Conjunt de salats que hi havia al voltant de l’estació del trenet de La Cava, una de les millors canteres de futbolistes de totes les èpoques.
Garbera: Conjunt de garbes amuntegades ordenadament en forma de barraca
Garriga: Terreny de muntanya fora del Delta, cultivat o no.
Pastissets: Pasta típica de les Terres de l’Ebre d’origen àrab.
Tenquetes fregides: Era el sopar barat d’estiu, junt amb albergínies, pebrots, i tomates, també fregits. Aquest sopar avui és un autèntic luxe.
El refer marges
Els marges són els petits dics que delimiten les parcel·les d’arròs donant-los l’aspecte rectangular que tenen. El seu objectiu principal és encaminar i retenir l’aigua i facilitar certs treballs agrícoles (especialment quan es feia el cultiu tradicional), també eviten que quant bufa fort el vent es facin ones que perjudiquin l’arròs recent sembrat o les plantes insuficientment arrelades.
En que consistia
Les parcel·les d’arròs estan formades per sorts i tancats, les sorts encaminen l’aigua i van des del tub o canal per on entra l’aigua, fins el desguàs per on surt, i delimiten les propietats en finques petites. Dins de la mateixa sort, depenen de lo llarga que sigui i del desnivell que tingui, hi ha més o menys marges travessers; aquests són uns altres petits dics que van perpendiculars als primers i serveixen per retenir l’aigua i facilitar una inundació uniforme a les parts de la sort que tenen diferents nivells.
A l’hivern quant s’havia assecat l’aigua dels arrossars i el fang assolia la consistència adequada era el moment de reformar els marges, era el moment de “refer los marges”. Per fer una feina ben feta era important que el fang estigués en el moment òptim d’assecat, si s’assecava massa es patia molt i no quedava gens bé, i s’havia de deixar fins que a la primavera es tornés a inundar el camp, si estava excessivament tendre tampoc, es “cagava”.
Per fer aquesta feina es solia fer “conlloga”, o sigui que quant tenies el fang en bones condicions i havia perill de que es passés perquè no podies donar abast, demanaves a algun conegut, que tingués poca feina en aquells moments, que t’ajudés. Desprès tu li tornaves els dies d’ajut quan ell tenia el fang, bé per refer els seus marges o per altres feines. El fer “conlloga” va ser un mètode de feina molt estès al Delta abans de la mecanització, es feia molt al refer marges, al xarrugar, al plegar olives, al birbar…
Descalços per dins del fang
Els marges es refeien amb l’aixada i era una feina una mica artística ja que si eres hàbil et quedaven uns marges molt ben fets i rectes, però si no ho eres quedaven uns bonys molt poc estètics. L’inconvenient principal d’aquest tipus de treball es que s’havia d’anar descalç per dins del fang. Al fort de l’hivern, posar-se pels matins descalç a treballar estacat dins del fang era poc agradable. En dies freds, al cap d’una estona treballant a un bon ritme, el fred del cos passava, però el peus continuaven gelats; si hi havia gebra o gel, els peus es quedaven com adormits i no els senties, perdies tota la sensibilitat, desprès al sortir del fang poc a poc s’anava recobrant la sensibilitat.
Treballar en botes d’aigua no era efectiu, ja que els models de botes que es disposaven a l’època es quedaven enganxats al fang i no les podies treure.
Vocabulari de boca:
Marges: petits dics que delimiten els camps d’arròs
Marge traves: és el marge transversal que separa zones de diferent nivell
Sort: parcel·la d’arròs llarga que va del tub o canal al desguàs
Tancat: cada una de les divisions feta amb els marges travessers.
Bufa fort: Fa molt vent
Fort de l’hivern: Dies de fred intens
Cagar-se: Quant el fang es massa tendre i no es consolida el marge.
Conlloga: Intercanvi de treball
Aixada: Màquina d’us individual de treballar la terra, funciona sense petroli ni piles, desprès d’utilitzar-la una estona t’estalvia les despeses de gimnàs per baixar grassa i colesterol. Una eina del futur.
L’arreglat de les eres
Les eres eren una part important de la infraestructura dels camps d’arròs, tenir una bona era suposava una bona garantia a l’hora d’arreplegar la collita.
En què consisteix
Una vegada l’arròs segat, i les garbes sorracades i secades dalt dels empalls, venia una breu però important fase, la de garbejar, fer la garbera i batre i assecar l’arròs, una fase en que si les condicions climatològiques eren adverses i no tenies a la teva disposició una bona era, en pocs dies podies perdre una part important de la collita.
Les eres s’anaven preservant durant tot l’any, tenint cura en no fangejar-les, que no sortís molta herba, retocar-les al rebaixar fent recréixer el cavallar o reomplint alguna part mes fonda, etc; però era al mes d’agost quan es procedia al seu acabat i perfecte afinament. Una característica important era que tinguessin la suficient pendent i perfecció per a que l’aigua de pluja s’evacués ràpidament i sense deixar un mínim bassot.
El mes d’agost era l’adequat per acabar d’arreglar-les, per ser un mes en que hi havia poca feina, i sobretot per la proximitat del segar i batre, el moment de treure-li tot el rendiment a l’era.
Les fases de l’arreglat
Les fases de l’arreglat final de les eres de terra constava de 4 parts:
- La de treure-li tota l’herba i deixar-la totalment neta.
- La d’afinar les llomes i reomplir les clotades
- La de voltar per dalt amb un carro arrossegant rames.
- I per últim, la d’arruixar-la varies vegades de manera abundant.
Treure l’herba.
Es feia rascant totes les zones d’herba amb l’aixada, procurant que no quedessin les soques de cap herba o planta, però amb cura de no fer mosses a terra. Això era una mica laboriós quan hi havia trencadalles o senill.
Afinar les llomes i reomplir les clotades
També es feia amb l’aixada, procurant que la superfície de l’era quedés el més uniforme possible i que en cas de pluja no quedés aigua embassada en cap lloc. Per traslladar terra als llocs més baixos o reformar el cavallar s’utilitzaven el cabassos.
Voltar per dalt amb el carro arrossegant rames.
L’objectiu era el de donar uniformitat a la superfície a base de rascar i redistribució de la terra. Quan van arribar les motos algú donava les voltes amb moto arrossegant rames, fins i tot hi va haver qui ho va provar en bicicleta, encara que no era tan eficaç i bastant més pesat. Últimament, i a les més grans i amb molta volta, es feia amb cotxe.
Arruixar de manera abundant varies vegades
L’era s’arruixava a base de povalades que es tiraven de manera contínua des del costat d’ella mateixa, fos del tub o de l’arrossar. Tirant-la a l’aire perquè el seu impacte erosionés el màxim possible les protuberàncies i els llims arrossegats omplissin els clotets, i també perquè quedés ben compactada i desprès s’aixequés poca terra al agranar amb els ramassos.
Vocabulari de boca:
Garba sorracada: Garba partida en dues, amb la part del gra dalt de la de la palla.
Empall: Part de baix d’una garba sorracada.
Garbejar: Treure les garbes de dins d’un camp d’arròs.
Fer garbera: Col·locar les garbes en forma de barraca per protegir-les de la pluja.
Batre: Separar el gra de la palla.
Fanguejar: Modificar una estructura de terra anant per dins quan està banyada.
Rebaixar: Repartir els sediments que l’aigua havia deixat a les terres (quan l’aigua portava sediments).
Cavallar: Part mes alta de l’era, cresta que la dividia fent-li dos vessants.
Bassot: Petita i inoportuna porció d’aigua que no s’evacua bé.
Aixada: Estri de treball que funciona sense petroli ni llum, i estalvia la quota de gimnàs als seus usuaris. La millor solució al canvi climàtic i la crisi.
Trencadalla: Matacaveros (Aster Squamatus).
Senill: Canyís (phragmites Australis).
Povalada: Acció de llençar l’aigua d’un poval en forma de ventall i de manera enèrgica.
Poval: Poal, galleda.
Agranar: Arreplegar el gra amb una granera.
Ramàs: Granera especial feta amb rames de tamarit o altres plantes.
Granera: Aparell fet de qualsevol fibra vegetal i utilitzat per arreplegar el gra. Desprès, aquest mateix aparell es va utilitzar per treure la pols de les cases i li van canviar el nom, actualment el més cultes li diuen “escombra” i les fan de plàstic.
